Per Francesc José Maria Sánchez. Advocat, assessor del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i secretari del Cercle de Salut
El 25 de novembre de 2014, publicava a La Vanguardia un article titulat “Municipalisme i Salut”, en què entonava un rèquiem pels consorcis sanitaris locals amb motiu de la nova regulació dels consorcis sanitaris, que obligava a aquests ens associatius a quedar adscrits a un dels ajuntaments consorciats. Aquests consorcis eren, i els que continuen dempeus són, una expressió de la implicació de les administracions locals en la gestió dels serveis de salut i donaven continuïtat a la presència històrica del municipalisme en el sector de la provisió de serveis de salut a Catalunya.
La tradició del municipalisme ha estat molt singular. Des de l’edat mitjana, a Catalunya va existir una forta tradició de donacions per a la creació de centres d’acolliment per a malalts pobres o transeünts. Eren els anomenats hospitals benèfics (particulars o municipals).
Amb la Mancomunitat i la República, molts hospitals municipals van experimentar un impuls, gràcies als projectes de comarcalització de la sanitat. La seva presència en el sistema sanitari va quedar frenada després de la guerra civil i l’Estat va apostar per la construcció de grans residències sanitàries centralitzades a les capitals de província.
Després de les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979, els alcaldes escollits van assumir la responsabilitat de gestionar els centres hospitalaris que hi havia en les seves poblacions i depenien del municipi. També es va produir un “desembarcament” dels ajuntaments democràtics en els patronats de les fundacions beneficoparticulars que administraven centres hospitalaris. Tot plegat, amb la voluntat de superar els problemes endèmics de finançament que arrossegaven, l’obsolescència de les seves instal·lacions, introduir la jerarquització dels serveis, la professionalització de la gestió, la millora de la cartera de serveis, etc. En definitiva, prestar a la població dels diferents municipis uns serveis sanitaris de qualitat i proximitat i afavorir l’equitat d’accés, amb una vocació inequívoca de servei públic.
L’any 1982, el percentatge de llits de dependència municipal a Catalunya era d’un 15,5% sobre el total i a la resta d’Espanya, només d’un 2,3%. Pel que fa als centres beneficoprivats a Catalunya, el percentatge era d’un 12,5% i a la resta de l’estat, del 4,4%.
Un dels exponents de la participació del municipalisme en la construcció del nostre model sanitari va ser la constitució del Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC) l’any 1983 (10 Ajuntaments i 9 hospitals municipals i beneficoprivats de dependència municipal, que sumaven 3.500 llits repartits per tot el territori, en van ser els fundadors).
La creació del CHC tenia com a finalitats la coordinació dels ajuntaments i els hospitals, promoure la millora dels serveis, així com aconseguir més recursos per a la gestió dels centres, facilitar la coordinació amb l’atenció primària i aplicar els criteris del mapa sanitari de la Generalitat de Catalunya.
L’actual xarxa de centres d’internament d’utilització pública desplegada arreu del territori català, composta en bona part per hospitals comarcals, no s’hauria pogut desenvolupar sense el compromís del món local en la definició i construcció del que hem vingut a nomenar “model sanitari català”. I el CHC va representar l’associacionisme sanitari que va impulsar la renovació i modernització dels hospitals comarcals.
Ha plogut molt des d’aleshores i la participació del món local en la provisió de serveis sanitaris d’hospitalització ha anat en franc retrocés. Algun consorci sanitari local ha desaparegut integrant-se en un altre del sector autonòmic (Consorci Sanitari del Garraf) o, sense desaparèixer, ha deixat de pertànyer a l’àmbit local mitjançant el canvi de majories en la composició del seu òrgan rector (Corporació de Salut del Maresme i la Selva). També va ser dissolt l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària, que ara és un Consorci de la Generalitat de Catalunya, qui gestiona els dispositius assistencials que gestionava l’IMAS. En el seu dia, les Diputacions de Girona, Tarragona i Lleida es van desprendre de la gestió de centres i es van constituir empreses públiques de la Generalitat de Catalunya per assumir-ne la gestió (IAS, GIPSS i GSS, respectivament).
Més recentment, els hospitals municipals Sant Joan de Reus, Sant Bernabé de Berga i Comarcal de Mora de l’Ebre han estat traspassats a la Generalitat, que ara els gestiona mitjançant tres entitats de dret públic: Salut Sant Joan de Reus-Baix Camp, Salut Catalunya Central i Salut Terres de l’Ebre.
Així doncs, la presència del municipalisme en la gestió de centres d’internament s’ha anat reduint significativament al llarg dels anys. Només queden, de gestió directa: el Pius Hospital de Valls, l’Hospital Municipal de Badalona, l’Hospital Santa Creu de Tortosa, la Clínica Terres de l’Ebre, el Centre Sanitari del Solsonès i l’Espitau dera Val d’Aran. Continua la presència dels ajuntaments en els patronats d’algunes fundacions privades (Hospital Particular de Puigcerdà —que des de fa anys no gestiona l’hospital d’aguts—, Sant Hospital de la Seu d’Urgell, Hospital Asil de Granollers, Hospital de Sant Celoni, Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa, Hospital de Palamós, Hospital de Figueres…), així com la participació en diversos consorcis sociosanitaris (Viladecans, Igualada i Vilafranca del Penedès).
Amb la reforma de la Llei de Bases de Règim Local de 2014 (Llei 27/2013, de 17 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local), les entitats locals van perdre la competència de participació en la gestió de l’atenció primària (malgrat que la nostra LOSC continua atribuint aquesta competència als Ajuntaments) i la seva participació en el món de la provisió de serveis de salut va quedar reduïda a la conservació o manteniment de centres sanitaris assistencials titularitat de la comunitat autònoma per delegació expressa d’aquesta.
Els ajuntaments continuen sent competents per a la prestació de determinats serveis mínims en matèria de salut pública, que a Catalunya poden prestar directament o per qualsevulla de les fórmules de gestió —directa o indirecta— establertes per la legislació de règim local i, en el supòsit de no comptar amb els mitjans humans i tècnics idonis per a prestar aquests serveis, poden encarregar-ne la gestió a l’Agència de Salut Pública de Catalunya, mitjançant la subscripció d’un conveni. A més dels serveis mínims obligatoris, els ajuntaments han de prestar serveis de control sanitari del medi ambient, de les indústries, dels habitatges, dels centres d’alimentació, de les perruqueries, saunes, hotels, residències, etc., de la distribució de productes alimentaris per al consum humà i dels cementiris. És a dir, tot allò que té a veure amb la salubritat pública.
En definitiva, el paper del món local ha estat durant els últims anys en declivi, en particular pel que fa a la provisió de serveis sanitaris d’atenció primària i especialitzada. És motiu de preocupació el minvant paper de les administracions locals en la gestió dels serveis de salut, que històricament ha estat molt rellevant a casa nostra. Això no obstant, els ens locals estan cridats a jugar un paper important, tant en el camp de la salut pública com en el de la salut comunitària, així com en el desplegament de l’atenció integrada social i sanitària des dels serveis socials bàsics que són de la seva competència com dels especialitzats que puguin gestionar per delegació de l’administració de la Generalitat de Catalunya, que han de formar part del contínuum assistencial que es pretén garantir a la ciutadania.
La salut i el benestar dels ciutadans, en particular de la població dels respectius territoris, ha de ser la principal preocupació dels ens locals. Una major presència i implicació en la governança del sistema de salut hauria de ser l’anhel del món local, que ha de jugar un rol més proactiu en els òrgans de govern de les institucions del sistema de salut en els quals participa: Consell de Direcció del CatSalut i consells de direcció de les regions sanitàries, Consell Rector de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, Consell de Direcció de la (futura) Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària, i òrgans de govern d’entitats proveïdores de serveis sanitaris del territori (consorcis, fundacions).
