Per Alfred Lacasa Tribó. Secretari d’Administració local. Advocat 2.132 de l’Il·lustre Col·legi d’advocats de Granollers

Donant un cop d’ull a la piràmide població de Catalunya, tenim motius per a una certa preocupació i accentuar línies de treball ja iniciades.

A data 1 de gener del 2025, segons dades provisionals de la darrera Enquesta Contínua de Població (ECP) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), dos són els elements que defineixen la tendència.

El primer és que l’evolució de la  població de Catalunya, segons la mateixa font, ens porta a un creixement natural negatiu. Creixem per la gent que ens ve.

El segon, i és aquí on em vull centrar, l’envelliment progressiu de la població catalana.

Per primera vegada en unes dades d’inici d’any, els qui tenen 80 anys (55.138) ja són més que els qui fa menys d’un any que han nascut (53.768). Els infants que estan en els primers dotze mesos de vida continuen caient i ja estan al nivell més baix en 30 anys quan, l’1 de juliol del 1995, es quedaven en els 53.651 (font INE, IDESCAT i Nació societat).

A la ciutat de Barcelona, les notícies del 3/24 de 5 d’agost de 2023 ens advertien que la població continua envellint i que Barcelona té un dels índexs de natalitat més baixos d’Europa —6,9 nadons per cada 1.000 habitants— i on les defuncions superen els naixements. També cau l’índex de fecunditat, que és de 0,96 fills per dona en edat fèrtil, molt lluny del nivell de reemplaçament de la població, que se situa en 2,1 infants per dona.

Segons dades del mateix govern de Catalunya, la població de 65 anys i més ha augmentat de manera progressiva i constant en les darreres dècades i ho continuarà fent en el futur, ja que passaria d’1,474 milions el 2021 (el 19,0% de la població) a 1,589 milions el 2025 (el 20,1%) i 2,192 el 2040 (26,0%). A llarg termini, en l’horitzó de l’any 2070, la població major de 65 anys seria de 2,569 milions de persones i representaria el 29,4% de la població.

La població de 80 anys i més augmentarà, i passaria de 452.000 habitants el 2021 a 480.000 el 2025.

Tot i això, a causa de l’impacte de la covid-19 sobre l’estructura de la població, aquesta xifra és inferior a les 490.000 previstes per al 2025 en les anteriors projeccions de població. A mitjà i llarg termini, l’envelliment serà especialment visible en el nombre de majors de 80 anys, que passarien a ser 713.000 el 2040 i 1.107.000 el 2070 (el 12,7% de la població).

La piràmide d’edat de l’any 2070 és esfereïdora i l’impacte serà general: en pensions, en atenció a la gent gran, en població activa… Podríem dir que la vella Europa ens ha envellit. Si s’allarga l’esperança de vida i es redueixen els naixements, sembla evident que cal preparar-nos per al nou escenari.

A més de l’envelliment de la població, cal sumar l’increment de la població. A data 1 de gener de 2025, els habitants de Catalunya segons l’IDESCAT són 8.113.490 persones i això és un repte majúscul pel redimensionament dels serveis públics.

Tenim dades que apunten un repte. Serà clau la planificació. I si ho fem amb temps, amb grans acords, amb professionalitat i amb voluntat de servei, pot ser una oportunitat per fer un país millor.

Som conscients del problema de l’habitatge a Catalunya: posicions ideològiques enfrontades, models diferents, pugna competencial i, en definitiva, inseguretat jurídica que fa que sigui molt difícil enfocar situacions. Per això, cal reclamar un gran acord entre tothom per tenir un model a llarg termini que faci un ús racional del sòl i que sobretot les capes poblacionals més necessitades siguin tractades com es mereixen i reubiquem l’habitatge com a problema principal de la nostra ciutadania (dada extreta de la tercera onada del Baròmetre d’Opinió Pública de 2024, realitzada amb una mostra de 2.000 persones més grans de 18 anys, feta entre l’11 d’octubre i 14 de novembre, amb un marge d’error de +/-2,19%, i presentada el 4 de desembre de 2024 pel director del CEO, Juan Rodríguez).

En aquesta línia, el Pla 50.000 de la Generalitat de Catalunya és un encert indubtable. Amb aquest Pla, la Generalitat vol incrementar l’oferta d’habitatge assequible i de lloguer protegit. L’estratègia inclou la construcció de nous edificis i la mobilització de sòl públic, així com la col·laboració amb ajuntaments i entitats per assegurar una distribució equilibrada dels habitatges arreu del territori català.

Però aquest pla es trobarà amb nombroses traves burocràtiques que passaran perquè molts sòls no tenen la condició de solar, no estan parcel·lats, no estan degudament inscrits, no tenen la qualificació adequada, no tenen georeferència… i, en definitiva, posarà de manifest un fet: hi ha molta feina a fer.

Fem-ho. I, si no és ara, que sigui al desembre amb noves convocatòries.

En aquest encert, cal reclamar una visió de l’ús del sòl per la gent gran.

Fora del tot recomanable que part del sòl d’aquest Pla 50.000 es reservés per a gent gran i que desenvolupéssim un model sòlid català d’habitatges amb serveis alternatiu a la institucionalització residencial. Això hauria de passar per uns eixos.

En primer lloc, una col·laboració publicoprivada clara i que passi per desenvolupar tres blocs conceptuals: el primer bloc, relatiu a generar un mercat d’empresaris socials ètics (que sigui atractiu triar l’opció de promotor social), on la seguretat jurídica sigui la protagonista (principalment sobre si pels promotors socials que no són entitats sense ànim de lucre cal homologació i si es pot fer l’adjudicació directa de sòl.

El segon bloc, per garantir que les formes d’explotació (principalment el dret de superfície a 99 anys) on es garanteixin beneficis del 6% als promotors socials amb unes revisions de preus que garanteixin, per una banda, la recuperació de la inversió (sol ser l’any 30 dels 99) i, per l’altra, quan hi hagi serveis complementaris, sempre es garanteix el benefici just del privat i el sou digne de qui hi treballa (persones que cuiden, que netegen, que atenen… El sistema ha de cuidar els nostres cuidadors). I un tercer bloc, desenvolupar noves professions entorn d’aquest nou mercat social i aquí hi jugarà un paper central el tercer sector i l’aposta per l’economia social.

En segon lloc, amb un finançament de les construccions i els serveis que vagi d’acord amb la capacitat econòmica de les persones i la seva capacitat de vida autònoma. De pisos socials a pisos tutelats a residències, en funció de la situació de la persona i dels seus recursos. De forma transparent i objectiva.

En tercer lloc, crear un fons de solidaritat que ha de permetre atendre aquelles situacions de vulnerabilitat.

En quart lloc, amb una visió territorial, que faci que les nostres persones grans visquin la seva vellesa allà on tenen les seves arrels i sempre al bell mig de les nostres places i carrers on tenen els vincles i les amistats. Una vellesa on el context evita la solitud no volguda.

En cinquè lloc, amb una política de sòl moderna, amb visió empresarial i dissenyant un model públic, concertat i privat, que convisqui amb naturalitat, sempre amb l’òptica posada al retorn del sòl i la construcció a l’administració, quan acabin els drets d’explotació temporal. I aquí el món local ha de jugar un paper clau i disposar de pisos propis, fent veritables polítiques públiques dirigides pels nostres alcaldes i alcaldesses.

En sisè lloc, creant una clau urbanística comuna per tots els planejaments generals de Catalunya: el sòl residencial per persones grans. Aquesta clau comporta la qualificació d’habitatge protegit permanent i pot tenir diverses subclaus, segons el nivell d’atenció que requereixin les persones que hi visquin. Aquí el pla 50.000 en podria fer la reserva.

En setè lloc, potenciant l’agilitat administrativa. La burocràcia no hauria de minvar drets.

En vuitè lloc, generant espais 100 als nostres pobles i viles. Els espais 100 es refereixen a 100 passes per hora i han de ser zones de vianants, sense vehicles de cap tipus, on la vida discorri diferent, tot garantint que persones que tenen problemes de mobilitat no es veuen en perill per la rapidesa de la nostra societat (ni bicicletes, ni patinets, ni riscos).

En novè lloc, fent d’aquesta política un eix de país, lluny de partidismes. Això passa per reformar la política fiscal de la gent gran i, quan algú doni el seu pis o el vengui per entrar en una residència, reduir l’IRPF, establir bonificacions i exempcions en plusvàlues i ITP i AJD, i, en definitiva, fer un marc tributari més amable per aquest col·lectiu. Així mateix, que aquests pisos que es deixen buits per persones que són ateses en residències formin part de bosses socials.

En desè lloc, professionalitzant-ne la gestió, on el  control públic de l’externalització i el rendiment de comptes siguin centrals, establint obligacions de transparència clares i precises als gestors. Que quedi clar que la transparència i objectivitat han de presidir el sistema.  

És en aquest darrer apartat on el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC)  ha de jugar un paper clau tot implementant models de salut i d’atenció social excel·lents i sostenibles per millorar la qualitat de vida de les persones.

Com deia Jardiel Poncela , “La juventud es un defecto que se corrige con el tiempo”.

Reflexionin. Les dades ens hi obliguen.